En aquestes sales, es presenta la presència catalana a terres americanes.

Catalunya, poble navegant i encarat al Mediterrani, durant l'edat mitjana va acomplir un procés d'expansió fins a l'extrem oriental del Mare Nostrum. La petjada catalana arribaria fins al món grec i l'Àsia Menor i els vells documents testimonien la realitat d'un petit imperi que responia a una voluntat política, més enllà del mercantilisme. En canvi semblava que tot un seguit de raons, des de la geografia a la política, la mantindrien allunyada del continent americà, descobert pels navegants europeus el 1492.

Bé que en el segon viatge de Colom ja figuren catalans, entre ells el frare jerònim Ramon Pané, considerat el primer etnògraf americà, la presència catalana al Nou Món va esdevenir simbòlica, per raons jurídico-polítiques, que limitaren molt la relació comercial i cultural de Catalunya amb Amèrica. Per això, els missioners van ser majoritàriament els únics catalans que durant els segles XVI i XVII i part del XVIII van deixar empremta catalana en terres americanes. Dos llibres fonamentals, Els caputxins catalans a Veneçuela (1969), de Marc Aureli Vila, i Els catalans en els orígens històrics de Califòrnia (1991), de Jaume Sobrequés, testimonien la continuada presència missionera en el segle XVIII dins un ample pla d'acció, que realment hi ha deixat una forta empremta, sobretot l'estol de mallorquins, catalans i valencians de fra Juníper Serra a l'Alta Califòrnia. Tanmateix en dictar Carles III les lleis de lliure comerç amb Amèrica, va anar creixent l'emigració catalana en terres americanes.

Durant el segle XIX l'emigració dels catalans a Amèrica es converteix en algunes èpoques i en alguns països gairebé en multitudinària: l'Argentina, Cuba, Puerto Rico. Ja el 1840 es fundà a l'Havana la Sociedad de Benefíciencia de Naturales de Cataluña, coneguda popularment per Beneficència Catalana, i el 1869 a Cuba sortí La Gresca, primera revista totalment en català. El 1870 s'encetaren les primeres sessions de teatre en català del continent, fetes a l'Uruguai, i poc després Artur Cuyàs publicà la famosa revista 'La Llumanera de Nova York (1874). «Fer les Amèriques» es convertí en un somni i en una aventura per a molts joves catalans, especialment els de les comarques de la costa. La majoria dels emigrats es dedicaren al comerç i arrelaren en el país que els acollia i una petita part hi féu fortuna. Durant el segle XIX es féu famosa la figura de l’indiano o americano, propietari de grans cafetars, terres de conreu, ramats o fins i tot establiments comercials, que sovint tornava a Catalunya, hi construïa un edifici d'estil colonial i s'hi casava. Al segle XX es mitificà també el català d'Amèrica, més aviat en el sentit d'un catalanisme radical.

El pes dels catalans en alguns països americans ha estat qualitativament considerable. Cal remarcar l'acció d'alguns en la lluita per la independència, sobretot a l'Argentina i Veneçuela. La influència en el camp artístic -música, pintura, escultura- ve ja del segle XIX, especialment a Mèxic i l'Argentina, on alguns pintors crearen escola. Com a aglutinants de la catalanitat, els centres o casals catalans van representar un paper important des del darrer terç del segle passat. Els seus òrgans d'expressió, butlletins o revistes, arriben gairebé a tres-cents i el conjunt de les entitats catalanes d'Amèrica, culturals, mutuals, polítiques, esportives, religioses etc., sobrepassa la xifra de tres-centes cinquanta. Revistes com Germanor, de Santiago de Xile, o Ressorgiment, de Buenos Aires, que Hipòlit Nadal i Mallol publicà durant cinquanta-sis anys, són l'expressió de tot un moviment associatiu i cultural.

L'exili polític del 1939 significà un reforç considerable per a les comunitats catalanes d'Amèrica. La majoria dels exiliats procedien de quadres polítics, administratius, intel·lectuals o tècnics i ben aviat s’integraren en les tasques del país que els havia o acollit. El prestigi i el pes dels catalans excel·lí sobretot en el camp humanístic, científic i tècnic.

Noms com els de Pere Bosch Gimpera, Joan Coromines, Joan Cuatrecasas, Francesc Duran i Reynals, Josep Ferrater Móra, Lluís Nicolau d’Olwer, August Pi Sunyer, Lluís Santaló, Pau Vila o Joaquim Xirau marcaren un solc indeleble i formaren més d’una generació de deixebles. És prou expressiva la presència de Pau Casals, emigrat a Puerto Rico. En el camp literari, la presència de Josep Carner, que publicà a Bueno Aires la primera edició de Nabí, dels poetes Agustí Bartra i Joan Oliver, dels narradors Xavier Benguerel, Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Artís Gener o Doménec Guansé, al costat    d’editors com Antoni López Llausàs i Bartomeu Costa Amic, refermen la densitat i la riquesa de la cultura catalana a l’exili, que durant anys suplí la que no podia existir a Catalunya.

No és tenen xifres fiables sobre la demografia dels catalans a Amèrica. Però molt probablement abans del 1939 emigraren a Amèrica dos-cents mil o tres-cents mil catalans. Quant als exiliats de 1939, i, sobretot d’acord amb les estadístiques dels vaixells que hi dugueren els catalans, i altres fonts, la xifra degué oscil·lar entre dotze mil i divuit mil.          

Cal dir que es disposen de pocs estudis, de conjunt o aprofundits, sobre l’obra dels catalans a Amèrica. L’obra en quatre volums El progreso catalán en América (1922-1927),   editada per J. Giralt i J. Blaya i Alende, és la més sòlida i rica sobre la presència, sobre de comerciants, en terres americanes. També el 1927 un català argentinitzat, Ricard Monner Sans, publicà Los catalanes en la Argentina. Cal recordar també Los catalanes en Amèrica (Cuba) (1920), de Carles Martí, La inmigración en Puerto Rico durante el siglo XIX. La contribución de catalanes, baleáricos y valencianos (1975), d’Estela Cifré, i Catalunya a Cuba (1988),   de Joaquim Roy. Ja s’han esmentat les obres de Marc Aureli Vila i de Jaume Sobrequés, però cal afegir-hi l’obra general de Josep Maria Bernades i Endinyac, en tres volums, Els Catalans a les Indies (1493-1830). Burócrates, clergues, professions liberals (1991).

Partint d’aquestes obres i d’una bibliografia secundària molt dispersa, el 1985 un equip de redactors va començar a posar en solfa una idea del professor Pere Grases: fer un diccionari que recollís la presència de tots aquests catalans que haguessin deixat alguna petjada a Amèrica. L’obra no tenia precedents i per tant calia bastir-la pràcticament de zero. El 1988 va sortir el primer tast de l’obra, 200 catalans a les Amèriques, que va permetre de prendre el pols a les dificultats d’un projecte, tan ambiciós com difícil, i que tenia davant l’escorcoll de cinc segles de presència catalana al Nou Món. Al cap de sis anys més de tasca amb alts i baixos, període durant el qual s’han afinat els criteris per a la confecció de l’obra, s’han elaborat uns set mil articles, per bé que potser arriben a vint-i-cinc mil el nombre de catalans dels quals havem pogut tenir alguna notícia i que va donar com a resultat el Diccionari dels Catalans d’Amèrica en IV volums.

_____________________________________________________________________________________
Sales Ramon Pané
Evangelització | Fruits d'ultramar | Navegació | Jardí Botànic | Catalans a les Amèriques | Americans a Catalunya
 Visites Reials | Cristòfor Colom | Temps Lliure | Bibiloteca | l'Esclavitud

______________________________________________________________
Home | Objectius | Activitats | Sales Pané | Monestir | Publicacions | Informació