La cinquena iteració de la popular sèrie d’acció i aventura en món obert de Rockstar Games presenta les peripècies criminals d’un antic atracador de bancs, un jove perdonavides i un psicòpata als baixos fons d’una imaginària ciutat californiana. La versió per a ordinadors –que fa poc que ha sortit a la venda i justifica ara aquesta ressenya– ofereix uns gràfics espaterrants, amb resolució 4K i taxa de seixanta quadres per segon. A més, inclou totes les actualitzacions de GTAV a anteriors plataformes, una nova càmera en primera persona, un conjunt d’eines creatives per capturar, editar i compartir escenes del joc i el mode multijugador Grand Theft Auto Online. Una obra remarcable pel seu espectacular apartat tècnic, per la llibertat que brinda als jugadors i pel seu magistral desenvolupament narratiu.
 |
Versió analitzada: PC, Playstation 3 Gènere: Acció i aventura en món obert, ‘sandbox’ Desenvolupadora: Rockstar North Distribuïdora: Rockstar Games També disponible a: Xbox 360, Xbox One, PlayStation 4 PEGI: 18 |
 |
IVÁN RODRÍGUEZ & JOAN-ALBERT ROS
Rockstar Games, creadors de la meravella que ens ocupa i d’altres grans obres de l’entreteniment electrònic, sempre han demostrat una cura pel detall que és difícil de detectar en la majoria de produccions del gènere –de qualsevol gènere, en realitat, ja que l’obsessió per la perfecció d’aquesta productora ha deixat marca en els diferents projectes que s’han ocupat de materialitzar. Que Grand Theft Auto V sigui el que és -un fenomen que es convertirà en atemporal- no és casual. No ha sorgit del no-res per convertir-se en un referent mundial que mou masses, sinó que és el resultat d’una evolució natural que va començar fa molts, molts anys. Un procés que comprèn les millors creacions de la companyia i que les ha unides una per una en una mena de monstre de Frankenstein hipervitaminat que no mostra rastre visible de sutures. Tots aquests components, que deslligats semblarien inconnexes, donen vida al joc i sense la seva participació harmònica en el conjunt, GTA V no seria el que és. És el desplegament orgànic d’aquest tot que fa que Rockstar hagi aconseguit ficar-se de nou mig món a la butxaca.
Els ingredients de la deliciosa recepta són l’experiència, la innovació, la reutilització de mecàniques i tecnologies d’èxit, l’atenció pels detalls… i una inversió milionària en la que no s’ha escatimat en despeses per tal d’oferir quelcom de realment únic.
Si passem a analitzar punt per punt els pilars bàsics que sostenen GTA V, hauríem de començar per assenyalar el 1997 com l’inici de tot plegat, el moment en què va aparèixer el primer Grand Theft Auto, llavors una creació de DMA Design, antiga companyia que fou llavor del que s’acabaria convertint en Rockstar Games. GTA era un joc de vista zenital en què la llibertat al llarg i ample del mapa era l’aspecte més important de la jugabilitat. Per descomptat, allò no tenia encara res a veure amb el desplegament tècnic davant del que ara ens trobem, no hi havia inversions multimilionàries i tampoc cap rastre de l’espectacularitat visual que avui associem a la franquícia. Tot això vindria després. Però la gènesi del sandbox tal i com el coneixem es va produir amb aquella, en aparença, senzilla proposta.
És difícil de dir quin joc va “inventar” la llibertat, ja que molts altres títols s’hi havien acostat abans, però, segurament, l’experiència total basada en fer allò que vulguem (qualsevol cosa, robar, matar, explorar) la va definir GTA. Per primer cop en la història disposàvem d’una ciutat sencera per deixar anar tota la nostra mala bava i alliberar els nostres impulsos més salvatges.
GTA2, molt en la línia del seu predecessor, va millorar el seu apartat visual i va polir algunes de les asprors de la primera iteració. Però va ser amb l’arribada de Grand Theft Auto III que les coses van canviar per sempre. El joc esdevindria un dels jocs més influents de tots els temps. Els seus responsables van demostrar amb mestria com traspassar aquell món bidimensional en vista aèria a un entorn completament viu i canviant en tres dimensions. Llavors sí que ens trobàvem davant d’un autèntic món virtual, una realitat alternativa que ens feia partícips de la vida del nostre avatar. La increïble recreació d’aquella ciutat era quelcom mai vist fins llavors i va suposar un abans i un després. I la llibertat era, de nou, protagonista de la proposta.
Aquest és, també, el punt de suport bàsic de GTA V: l’experiència. És lloable que amb el pas del temps i amb la successió d’entregues, la progressió hagi estat constant, Rockstar sempre ha anat millorant i aportant noves solucions amb cada nou episodi. La companyia ha defugit l’explotació ràpida, que hauria posat en perill la gallina dels ous d’or –un error que altres editores sí que han comès. Sempre hem trobat idees fresques i un esforç cada cop major en cada nou GTA per recrear uns mapes cada cop més grans.
Però GTA V no s’alimenta només de la història de la sèrie. Hi ha d’altres productes i factors, com L.A. Noire i la seva narrativa adulta, Midnight Club, i el seu agradable estil de conducció basat tant en la simulació com en l’arcade i el tunning de vehicles, que s’incorporen de forma natural al codi font de GTA V, enriquint-lo. Max Payne també hi posa el seu granet de sorra, amb els divertidíssims tiroteigs i el temps bala, i Red Dead Redemption presta el sistema de cacera i el disseny de rodalies, aspectes molt presents al joc que avui analitzem. Però tots aquests jocs no només cedeixen mecàniques a GTA V; la tecnologia que els donava vida també la podem veure implementada, molt millorada, en el seu germà gran.
Tot plegat quedaria buit sense la màgia dels creadors, que no s’han limitat a oferir un espectacle visual vacu i sense vida. I és que la tecnologia no serveix de res si l’art no en farceix els circuits, i aquí és on Rockstar imprimeix el seu veritable segell d’identitat: la recreació al mil·límetre de cada racó dels universos de ficció dels seus jocs. Cada avinguda, cada carrer, cada fosc carreró ha estat plasmat amb tot detall, no hi fa res que molts jugadors probablement no arribin a passar mai per segons quins indrets.
Però tot plegat descansa sobre un pilar de càrrega que suporta tota l’estructura, i aquest no és altre que la inversió. GTA V és el joc més car de la història –també el que més ha recaptat en menys temps i qui sap quants rècords més. Però els diners no li atorguen superioritat de cap mena, és l’ús que s’ha fet dels recursos el que el fa gran: el doblatge original és excepcional –un dels millors que haguem pogut escoltar en qualsevol mitjà audiovisual–, hores i hores de música, gràfics excepcionals… Recerca i desenvolupament dedicats a demostrar, d’una banda, potència i solvència, però també la unió virtuosa d’un equip monstruós que treballa com un home sol.
Aquests són els fonaments que sostenen la construcció colossal que és Grand Theft Auto V. Per descomptat, les influències d’un joc tan enorme, amb tants personatges i històries, no provenen només del món del videojoc. Detectem referents més heterogenis, com Breaking Bad, que es deixen notar en molts moments, així com aspectes de la vida actual als Estats Units –com la situació socioeconòmica, de la que el joc fa una crítica salvatge amb molt d’humor negre. Això condiciona i condueix la història de la ciutat i dels seus personatges en tot moment.
En aquesta ocasió, per primer cop en la saga, comptem amb tres protagonistes en una metròpoli completament nova. Sí, es tracta de Los Santos, l’antic emplaçament de GTA San Andreas, però es tracta d’un Los Santos que, segons la pròpia Rockstar, no pertany al mateix univers. I és que aquest nou indret no conserva cap similitud amb allò que vam conèixer a San Andreas. Ara és més gran, hi ha més varietat, tant estètica com arquitectònica. Una urbs que allotja la Santíssima Trinitat del món de la delinqüència: Michael, Franklin i Trevor, tres pinxos que s’associara per dur a terme robatoris espectaculars per tot el nou i enorme comptat de Blaine.
La conducció narrativa, que ens va introduint de mica en mica en la vida dels tres personatges principals, ha millorat moltíssim respecte del que havíem vist als anteriors jocs. Ara és molt més cinematogràfica, més adulta, tot queda millor explicat. Ens anem endinsant lentament en la vida i en la pell de cada personatge, en la seva quotidianitat, en allò que els motiva i en el que els preocupa. En definitiva, en els motius que acabaran desembocant en una orgia d’atracaments.
El guió posa en pantalla en primer lloc Franklin, un jove que viu als baixos fons de la ciutat, envoltat de drogues, bandes i misèria. Però es tracta d’algú espavilat, que sap bé què vol i que farà el que sigui per sortir d’aquest entorn de decadència i convertir-se en un autèntic gàngster, algú a qui tothom respecti, sempre impecablement vestit de marca i sempre de bracet de dones impressionants. Tot i les seves motivacions delictives es tracta d’un tipus sensat, que toca de peus a terra, que aportarà un toc de seny necessari en la seva futura banda, massa inestable.
Michael, per contra, és un home ja madur, posicionat, d’alt nivell adquisitiu –diners de procedència dubtosa, per descomptat– que viu en una mansió luxosa amb la seva guapíssima muller i els seus dos fills. Tot és façana, però: els seus fills són un parell d’inútils, la dona és d’allò més promíscua i aprofita sempre que pot per fer-li el salt i, en general, la seva vida, malgrat tot el luxe amb el que l’ha envoltada, és ben buida. Troba a faltar “els bons vells temps”, en què l’adrenalina el feia sentir viu. Aquesta frustració enorme el durà de nou a dedicar-se al que millor sap fer: perpetrar grans robatoris.
Trevor és el darrer dels personatges principals però ni de bon tros no és per això el menys important. Probablement, es tracta del millor personatge creat per Rockstar Games en tota la seva història. Desequilibrat mentalment, bipolar, psicòpata, mentider i cruel… hi ha pocs adjectius negatius que no es puguin atribuir a aquest dement de personalitat explosiva i impredictible. La seva inestabilitat i la seva violència desmesurades el converteixen en un personatge que mai no ens deixarà indiferents; el seu cinisme i el seu humor negre són un dels aspectes més atractius del joc. És millor que el jugador descobreixi tot sol quines són les motivacions de Trevor, però podem dir als qui encara no el coneguin que el seu afany pel diner fàcil i per sentir-se superior als demés, així com el gust pel caos, seran el que el durà a col·laborar amb els seus companys de banda.
No convé aprofundir més enllà d’allò superficial en la història, ja que el seu principal atractiu és que el jugador s’hi vagi introduint a poc a poc, conduït pel propi desenvolupament del joc. A través de les missions i dels petits detalls, que encaixen com si es tractés d’un trencaclosques.
El salt tecnològic i visual que s’ha produït en aquesta cinquena entrega respecte de l’anterior és fabulós, i això, que ja apreciàvem a PlayStation 3 i Xbox 360 i que a Xbox One i PlayStation 4 era absolutament evident, encara es posa més de manifest i d’una forma més colpidora en la versió del joc per a PC. Cap ciutat de cap joc no ha estat recreada amb similar nivell de detall. La distància de dibuixat és enorme, cosa que converteix l’horitzó en un continu espectacle. Pujar a una muntanya prop de la ciutat i observar Los Santos de nit, amb totes les seves llums i els seus cotxes en moviment és un espectacle que deixa bocabadat qualsevol jugador, una sensació que es veu amplificada si parem esment en el fet que pràcticament tot el que veiem és accessible pel nostre personatge. Potser només Skyrim s’havia acostat amb el seu meravellós món màgic a una fita similar. No hi ha càrregues en cap moment mentre ens movem per la ciutat, quelcom realment impactant, sobretot per les dimensions de la metròpoli en la que té lloc la història.
Però si l’escala és un dels assoliments de GTA V, un altre dels més importants és la il·luminació. Una il·luminació global i en temps real que ens regalarà estampes dignes de postal. El joc, que compta amb els ja imprescindibles cicles de dia i nit, també recrea uns crepuscles, capvespres, matins assolellats de platja i diverses condicions meteorològiques amb gran realisme; tot el que veiem incidirà d’una forma que pocs cops hem vist en la resta de l’entorn immens: es creen reflexes de les persones i dels objectes a les finestres dels edificis i als vidres dels cotxes. Si no ens fixéssim en els detalls, podríem creure que ens trobem davant d’escenes del món real.
Tot i que l’espectacle visual està garantit, no és només la mera potència bruta el que fa que GTA V impressioni, hi contribueix enormement la gran direcció artística, que arriba a convèncer el jugador que el que veu no és altra cosa que la digitalització d’una ciutat real. La varietat en l’arquitectura, els ponts, les autopistes o el disseny de l’entramat urbà –on només de moure’ns en el cotxe ens farem una idea ben clara de si ens trobem en una barriada marginal o en un districte habitat per gent adinerada, com Vinewood, la versió Rockstar de Hollywood– fan que el decorat parli per ell mateix de forma eloqüent. Tots els ambients de la gran ciutat de Los Angeles, que inspira de forma evident Los Santos, estan plasmats al joc. De fet, el comptat de Blaine és una recreació en miniatura de Califòrnia, on podem trobar desert, pobles aïllats habitats per rednecks, muntanyes nevades, llacs, canons, boscs, mar i sorpreses diverses que ens empenyeran a no deixar mai d’explorar i que faran que no deixem de veure’ns estabornits davant l’impacte de cada petita descoberta.
Per primer cop és possible explorar els fons marins, on trobarem esculls plens de vida i on potser ens espera amagat algun tresor. Precisament, la recreació de l’aigua destaca per damunt del que hem vist a d’altres jocs. Si a Crysis o Uncharted ja ens semblava que aquest element era excel·lentment representat, a la platja de Los Santos veiem que s’ha anat més enllà; col·locar-se en un mirador al vespre i veure com les onades es gronxen no té preu.
És fàcil desfer-se en elogis d’aquesta posada en escena desmesurada, en la que cada racó ens posa al davant aspectes i fenòmens únics. Per això el millor és experimentar, agafar un avió, pujar fins als 5000 peus d’alçària i llançar-se en paracaigudes. El que veiem en saltar és quelcom que quedarà en la nostra memòria de jugadors per molt de temps.
Parlar de mecàniques en un joc en el que és el jugador qui decideix què fer i quan dur-ho a terme és complicat. Assistir a carreres de cotxes, motos, bicis, quads i altres vehicles és una opció per passar l’estona. Però també podem triar el tennis, mitjançant un minijoc que beu directament d’una altra creació de Rockstar, Table Tennis. O anar a jugar al golf, fent ús d’un sistema que no té gaire a envejar a la sèrie PGA Tour. En realitat, la quantitat d’activitats secundàries que podem realitzar en qualsevol moment és enorme: dards, clubs d’striptease, caça major, recuperació de tresors enfonsats, triatló, sortir a prendre copes amb els amics, anar al cine, veure la televisió… la varietat és major mai, hi ha activitats sempre disponibles per perdre’s una estona entre missió i missió. El millor és que tanta varietat no és simple farciment gratuït; realment són activitats treballades i entretingudes. Però el gran al·licient, el major trumfo de GTA V són les missions. Llargues, intenses, ben trenades, diverses i espectaculars com no n’hem vist d’altres a la franquícia.
Un cop completada la fase del joc en la que se’ns presenten els diferents protagonistes tindrem l’opció en tot moment de canviar el control entre ells. Mitjançant una roda de selecció en la que apareixen les cares dels nostres personatges seleccionarem amb quin volem jugar en cada moment. Aquest afegit és un dels majors canvis introduïts a aquesta entrega, i es tracta d’un gran encert. Ja no tenim un sol avatar per controlar, ara en són tres; Michel, Franklin i Trevor comparteixen protagonisme a la pantalla.
Al principi el joc ens imposa el control d’un d’ells, però és quelcom purament circumstancial i que ens ajuda a conèixer el rerefons de cadascuna de les vides dels nostres protagonistes, així com les habilitats especials característiques de cadascun, que són quelcom nou, també; per mitjà d’una barra groga situada al costat del mapa calcularem el temps que en podrem fer ús –ja que són s’exhaureixen.
Franklin té l’opció d’alentir el temps per esquivar cotxes, agafar revolts molt tancats o maniobrar amb una precisió extrema al volant mentre es desplaça a tota velocitat. Trevor entra en una mena d’estat de fúria berserker que el farà immune al dany per uns segons i que potenciarà l’efecte dels seus cops. Michael, finalment, pot activar el clàssic “temps-bala” per apuntar amb molta més precisió. Un petit afegit, aquest aspecte de les habilitats, que pot ser especialment útil en els moments de major tensió.
Un cop transcorregudes unes hores de joc, que serveixen perquè ens habituem a les particularitats de cada membre de la banda, el canvi entre ells és totalment lliure. I de quina manera funciona aquest sistema d’intercanvi? Imaginem que decidim controlar en Michael, mentrestant els altres dos personatges no veuran pas aturades les seves vides ni quedaran pas en animació suspesa, sinó que continuaran amb les seves rutines, aniran al supermercat, s’ocuparan dels seus tripijocs habituals o faran qualsevol cosa… de manera que pot ser que ens trobem que en efectuar el canvi haguem de fer-nos càrrec de situacions complicades, com ara un tiroteig. L’aleatorietat d’aquestes situacions és absoluta, un tret que afavoreix encara més el realisme de la producció. La quantitat de missions disponibles per a cada un és aproximadament del 33% del total, cada personatge té les seves tasques personals desvinculades de les tasques principals. És en aquestes darreres que haurem de treballar en equip. Com es poden controlar alhora els tres personatges en una mateixa missió? Posem que per al primer gran robatori se’ns exigeix que robem una important joieria del centre. Al contrari del que passava en anteriors GTA, aquí les missions principals estaran dividides en vàries submissions, això atorga al joc un plus de realisme, ja que en la realitat seria impossible que algú robés una joieria de màxima seguretat sense una preparació prèvia. Ara serà això, precisament, el que haurem de fer: preparar tots els detalls i materials necessaris. Després de reunir-nos amb el Cervell de l’operació, que ens donarà tots els detalls referents a seguretat, accessos, materials necessaris i vies de fugida, caldrà escollir com abordar la situació.
Totes les missions troncals es poden dur a terme dues maneres diferents, prou oposades. Una és mitjançant la força, la sorpresa i els mètodes violents més cridaners. L’altra és amb sigil, mirant de passar desapercebut per tal de no cridar l’atenció de les autoritats i les forces de seguretat. En tots els robatoris, a més de les habilitats dels nostres protagonistes, haurem de comptar amb l’ajuda de mercenaris contractats amb diferents finalitats: hackers que desestabilitzin les mesures informàtiques de seguretat dels edificis, conductors professionals que ens ofereixin la millor ruta de sortida o soldats de suport balístic, per si en algun moment les coses es torcen i cal ser expeditius.
Hi ha dues menes diferents de mercenaris, els millors –evidentment– són els que resulten més cars de contractar i els que, per tant, s’enduran una part més gran del botí. Però si estem començant volem estalviar en despeses, així que caldrà arriscar i optar pels més econòmics. Si l’operació surt bé hi podrem tornar a comptar, cosa que farà que adquireixin experiència i es converteixin en sequaços més eficients –sense que per això calgui apujar-los sensiblement els emoluments.
Ja tenim el nostre pla, els mercenaris i els plans de l’edifici, el següent pas és anar al local i estudiar el terreny com a fals comprador o com a fals client. Aquí és on entra en joc el canvi instantani de jugador, ja que mentre en Michael, amb la seva elegància natural, passa desapercebut mentre inspecciona l’establiment, en Franklin estudia les teulades a la recerca de les sortides de ventilació. La millor manera d’irrompre als locals sense ser detectats és a ple dia, de manera que caldrà adormir els clients i dependents amb un gas narcòtic que serà introduït a través dels conductes de ventilació. El Cervell ens revelarà la ruta dels camions de l’exèrcit que transporten el gas que necessitem i segrestar un. Un cop l’haguem aconseguit –una tasca no exempta de dificultats– caldrà emprendre la segona fase de l’operació, que consistirà en apropiar-se d’un camió d’una empresa de fumigació i de les granotes i l’equipament dels fumigadors, cosa que ens permetrà alhora passar desapercebuts i protegir-nos de l’efecte dels gasos. Quan, després d’una llarga fugida, tinguem en el nostre poder el camió de la fumigadora, haurà arribat l’hora de la veritat. Al matí següent, en Michael es col·locarà prop`de l’entrada de la joieria i passarem a controlar en Franklin, que s’encarrega de dirigir a les teulades els pots de gas. Els introduïm pels conductes d’aire condicionat i assaltem l’establiment. Només disposarem d’un parell de minuts per endur-nos-ho tot abans no s’activin les alarmes. En el moment de més tensió, l’avarícia entra en joc… “només una vitrina més!”. De sobte, sonen les alarmes i tenim només trenta segons fins que no arribi la policia o els nostres personatges passaran la resta de la vida a la garjola. Michael corre esperitat cap a la furgoneta, llança el botí al seient del darrere i intenta desaparèixer entremig del trànsit i la multitud… massa tard! un vigilant l’ha vist i ha avisat la policia de Los Santos, així que no serà gens fàcil escapar de l’encalç dels insistents agents. Llavors canviarem a Franklin, que mentrestant escapa per la part del darrere de l’edifici amb una motocicleta de gran cilindrada, es dirigeix al punt de trobada acordat, serpenteja entre els cotxes a gran velocitat mentre fantasieja a propòsit de com serà la seva nova vida de luxe, cotxes de luxe i… Compte! La policia està a punt d’atrapar en Michel, així que cal crear una distracció per tal de no perdre el botí i la llibertat.
Aquesta és, a grans trets, la mecànica de les missions principals. Una veritable experiència que resol de forma molt atractiva la gestió i el control dels membres del grup, amb tota naturalitat. No es fa gens complicat ni resulta frustrant. És més, gràcies a la fantàstica intel·ligència artificial, els companys sabran espavilar-se perfectament pel seu compte mentre estem ocupats amb un personatge en concret i es guardaran prou de posar en perill la missió. Justament, a propòsit de la intel·ligència artificial, en els tiroteig els enemics responen perfectament; es cobreixen quan és oportú, disparen des dels flancs, ens intenten envoltar… és cert que en certes missions hi ha errors de cobertura (hi ha parts vitals del cos dels oponents que poden quedar exposades) i que en aquests moments no serà difícil de liquidar-los, però en general aquest és un petit punt negre en un apartat, el dels combats a trets, que és del millor que ofereix el joc. Les físiques del motor Euphoria plasmen en pantalla un comportament molt real de les bales, ja que depenent d’on impacti el tret en l’enemic veurem com el ferit reacciona en conseqüència: no hi ha animacions preestablertes.
El gunplay és satisfactori: cada arma es comporta d’una manera diferent, podem millorar les habilitats del personatge a través dels entrenaments a la galeria de tir si no té una traça especial en el maneig d’armes. La varietat és acceptable: escopetes, subfusells, pistoles, metralladores, rifles de franctirador, granades, llançagranades, llançacoets… L’equipament és complet i el seu control resulta intuïtiu. Mitjançant una vista en tercera persona –excepte si tenim activada a PC la visió en primera persona, o en les mires telescòpiques– podrem escollir l’apuntat manual –el més recomanable–, automàtic o semiautomàtic.
El so de les armes està plasmat de forma realista, fins al punt que podem distingir-les pel so de la detonació. L’apartat sonor, en general, és brillant. El so ambient, les armes, el so dels motors dels cotxes… I és que, a més d’haver-hi una quantitat ingent de vehicles diferents –un dels punts clau que fa d’un GTA un joc únic– és saber que qualsevol motocicleta, avió, submarí o cotxe que veiem pot ser controlat– tots els sons dels motors estan reproduïts de forma fidedigna.
Com sempre, la banda sonora és un dels punts forts de les produccions de Rockstar. Com és habitual a la sèrie, disposem de diverses emissores que podem sintonitzar des dels vehicles, i cadascuna aporta un estil musical diferent. N’hi ha de música llatina, rock, pop, funk, techno, country, indie, jazz, soul, hip-hop… L’oferta és espectacular, ja que hi ha quinze emissores al dial amb més de dues-centes quaranta cançons llicenciades. La major banda sonora que mai hagi acompanyat cap videojoc –tot i que hi trobem a faltar una emissora de música metal.
Un altre dels elements innovadors d’aquest cinquè episodi principal és l’afegit de música orquestrada, completament original i composada per a l’ocasió, que amaneix els moments més importants de la trama. Un afegit que aporta el seu granet de sorra per a convertir l’experiència en cinematogràfica.
Però si hi ha quelcom que podem qualificar de cinematogràfic és el doblatge del joc, que hem destacat amb anterioritat. La diversitat d’accents i veus són extraordinaris. Steven Ogg, doblador de Trevor, mereix menció especial, ja que el seu paper contribueix a fer que el personatge sigui tan pintoresc. Aconsegueix transmetre en tot moment la seva imprevisibilitat i la seva follia.
Sempre existeix algun inconvenient, però. L’altíssim nivell interpretatiu fa que sigui una delícia gaudir del doblatge original del joc, però qui tingui un coneixement massa limitat de l’anglès pot perdre’s acudits, frases fetes i dobles sentits. Els subtítols haurien d’ajudar, en aquest sentit, com en qualsevol obra traduïda o adaptada, però són de mida massa escarransida, costen de llegir, sobretot per a qui jugui a una certa distància de la pantalla, i estar-ne massa pendent pot afectar directament la jugabilitat, perquè apareixen en pantalla a una velocitat notable, cosa que fa que llegeixi es perdi amb tota probabilitat aspectes del joc. Es tracta d’un problema menor però no hem volgut passar-lo per alt.
El Mode Director de l’Editor Rockstar, novetat del joc en la seva versió per a PC, permet als jugadors la possibilitat d’organitzar les escenes que enregistrin, emprant com a figurants els vianants, personatges de la història i fins i tot animals. Un recurs que posa al nostre abast un plató virtual en el que podem representar qualsevol guió que se’ns acudeixi. Els efectes d’edició -entre els que hi ha moviment accelerat i càmera lenta i una sèrie de filtres d’imatge i manipulació avançada de la càmera, els jugadors poden afegir la música que vulguin, pertanyent a les populars emissores de ràdio del joc, o bé controlar de forma dinàmica la intensitat de la banda sonora en funció del que requereixi l’acció. Un cop enllestides, les captures es poden carregar directament des de l’Editor de Rockstar a YouTube i al Club Solcial de Rockstar, des d’on podrem compartir amb tothom qui vulguem els nostres metratges.
Ens trobem davant d’un d’aquells jocs que fan època. Treballat, divertit, i que ofereix una sensació de llibertat difícil de veure en altres produccions. El seu mapejat enorme, la varietat d’accions que podem realitzar, el carisma dels seus personatges i la versemblança dels seus entorns fan que ens hi enganxem irremeiablement.
Com a Grand Theft Auto IV i Red Dead Redemption, el mode multijugador va començar amb mal peu. Una aposta forta de Rockstar que en un principi no va acabar de funcionar com ells esperaven. Però s’ha aprofitat el marge de millora; els nombrosos bugs amb els que va debutar, la manca de jugadors en línia i els errors de disseny que feien d’aquest apartat un triomf a mitges s’han anat resolent amb pedaços i en la versió de PC l’estabilitat és notable –tot i algunes queixes per part de la comunitat pel fet que Rockstar ha decidit bloqueja els usuaris que han instal·lat mods.
En qualsevol cas, el punt fort segueix essent el mode història, intens i immens; en aquest sentit ens trobem davant el millor GTA que haguem conegut fins ara –i això no és poca cosa. Un joc que cap fanàtic dels títols d’acció en món obert no hauria de perdre’s.
El millor
|
El pitjor
|
 |
“Pel que fa a la versió de Grand Theft Auto V per a Xbox 360 i PlayStation 3, estem probablement davant del joc de la generació. Com tot, això depèn dels gustos de cadascú, però si ens centrem només en les virtuts de l’obra de Rockstar des d’un punt de vista merament objectiu, hem d’assenyalar que Grand Theft Auto V és el joc més ambiciós, gran, detallat i cuidat de tots els que hem pogut gaudir en els darrers anys. Un producte que ofereix quelcom que ha trigat tota una vida en gestar-se i que hauria de ser sinònim de videojoc: llibertat.”. |
| “En la seva versió per a PC, GTA V inclou extres de sobra no només per convèncer els qui encara no n’havien gaudit –fos en les plataformes domèstiques de la generació anterior, fos en les plataformes de nova generació– sinó per cridar l’atenció fins i tot dels qui més hi han jugat, que podran continuar-lo esprement als equips compatibles, ja que ja que els jugadors de PlayStation 3, PlayStation 4, Xbox 360 i Xbox One poden transferir els seus personatges i la seva progressió en línia a la partida del joc a PC. S’ha fet llarga l’espera -més d’un any i mig- però paga la pena de poder gaudir finalment del joc a compatibles”. |  |
Iván Rodríguez (Àvila, 1983), és tècnic de sistemes i aficionat als videojocs i al heavy metal. Joan-Albert Ros (Barcelona, 1976), és professor associat de la facultat de Belles Arts de la UB.
RSS